DIÀLEG 3000

Hem arribat als 3000. Són molts anys de diàleg, de finestra parroquial. Molts anys en que hi ha hagut persones que han preparat amb cura aquesta publicació on es difon la feina que es fa a la parròquia. Realment a través del “Diàleg” t’adones de la gran quantitat de vida que hi ha, de diferents grups de persones que treballen desinteressadament i a l’ombra pel bon funcionament de la comunitat.

Si ens fixem bé en aquesta publicació parroquial, hi són ben presents els tres pilars fonamentals de l’Església: la difusió de la paraula de Déu, amb comentaris adients sobre les lectures de la festivitat, els sagraments, amb les intencions i els horaris de les misses, les catequesis preparatòries pels sagraments de la comunió i la confirmació, els batejos, el treball dels diferents grups de lectors i cors per donar més solemnitat a les celebracions i finalment  l’activitat de Càritas, eina fonamental de l’Església per dur a terme la caritat,
el compromís de la comunitat cristiana amb els més desfavorits.

Durant aquest temps, la publicació ha sofert canvis, sempre positius, per adaptar-se als temps. Les persones responsables de la seva publicació, també hi han deixat la seva empremta personal. Recordo, amb goig, una època on un reduït equip de redacció preparava unes edicions especials del “Diàleg” per donar més rellevància a festes com Nadal, Pasqua o la Festa Major.

També una època on persones més o menys vinculades a la parròquia fèiem el nostre comentari personal sobre l’evangeli de la setmana.

De fet, tots som una anella de la cadena d’una publicació que va començar fa més de setanta anys i que, si Déu vol, n’ha de durar molts més.

Felicitats i endavant!

Joan Fabregó

Joan Fabregó

Necessitem el Diàleg

Recordo que quan jo era petit –parlo de després de la guerra i de l’aiguat de 1940– el pare no es descuidava mai de comprar el Full Parroquial (o el nom que portés en aquell moment). Era una publicació senzilla, amb algun comentari sobre l’evangeli de la setmana (perquè en aquell moment les lectures del diumenge es repetien cada dia les mateixes durant tota la setmana). Santoral, intencions de misses, proclames del propers matrimonis, algun avís, llista de necessitats de la parròquia o nous projectes, i poca cosa més. Però aquelles quatre pàgines ens servien de lligam visible amb la parròquia. Si en aquella època encara no era freqüent parlar de “comunitat cristiana”, aquella senzilla publicació ens ajudava a sentir-nos units i a formar una família parroquial.

Anys més tard, quan vaig saber que s’havia posat el nom de Diàleg a aquesta publicació, me’n vaig alegrar. En el fons hi havia la intenció de donar pas a un intercanvi que
anava en tots dos sentits: de la parròquia als feligresos i d’aquests a la parròquia. I era veritat, perquè cada vegada més es feia necessària la col·laboració d’algunes plomes diverses sobre temes actuals ben variats.

Era tot un signe: Des que el Concili Vaticà II va insistir que l’Església no la formaven solament la jerarquia, ni tan sols els capellans, sinó tots els batejats deixebles de Jesús que constituïem junts el Poble de Déu, la comunicació i el diàleg entre tots es convertia en un element necessari i fins constitutiu de la mateixa realitat eclesial.

Deu ser impossible de mesurar en quina proporció el Diàleg va propiciar aquest diàleg.  Però segur que sempre ha estat un punt de referència, humil però constant, d’aquesta
realitat viscuda en cada llar o en cada cor. I quan les circumstàncies han fet més possible aquest diàleg, la vida cristiana de qualsevol comunitat se n’ha beneficiat amb fruits de vida.

Prou vegades lamentem que l’intercanvi d’idees i d’opinions, i l’escolta respectuosa del que em vol dir l’altre, no hagin tingut prou ressonància i no hagin pogut donar el seu fruit (i ara parlo de l’àmbit general eclesial, no del parroquial). Necessitem el diàleg! Ningú no ho sap pas tot, ningú no pensa en totes les conseqüències d’una idea o d’una proposta, ningú
no pot pretendre que ja no ens cal contrastar les nostres opinions amb les dels altres; i això no ho podem pensar encara que dins el conjunt tinguem una posició de preeminència. La humilitat de saber escoltar l’altre amb interès és el que enriqueix el nostre cor amb la saviesa autèntica d’una humanitat ben realista i coneixedora de la realitat més variada. El diàleg autèntic és el que fa néixer en el cor dels interlocutors la pròpia responsabilitat i el goig de tenir la certesa que se’l té en compte per al bé de tots.

Ben de cor desitjo per al Diàleg una vida ben llarga, un espai d’autèntic diàleg, un contingut ric i educador, una ajuda per escampar dins la comunitat parroquial la Bona Nova; aquella Bona Nova, sempre tan rica en principis bàsics de vida i en matisos adaptables a les circumstàncies de cadascú, que la fan creïble i enforteixen la nostra fe.

La meva admiració per a tots aquells que han fet possible aquests 3.000 Diàlegs.

Sebastià M. Bardolet i Pujol, abat emèrit de Montserrat

Abat Sebastià Bardolet

Uns mots d’enhorabona

El mot diàleg expressa relació entre dues o tres persones, comunicació fluïda, conversa mantinguda amb voluntat d’entesa. Certament, aquest terme diu molt d’un aspecte de la condició humana de tots els temps: la necessitat de comunicar-se i de comunicar quelcom.

Aquest volia ser, ben segurament, l’objectiu d’aquest full parroquial: tenir una funció més àmplia que la simple acció d’informar. Per tant, posar en relació, dir-se quelcom, tenir alguna cosa a dir… aquesta volia ser la finalitat d’aquesta comunicació que ha assolit la ratlla del tres mil. I en l’àmbit del Pirineu català, per exemple, un tres mil és una cota important.

Del setembre de 1.999 al setembre del 2.004 vaig intervenir en la seva redacció. I també, durant un temps, ajudat per un petit grup de persones, vam anar confeccionant un diàleg més ampli, amb una periodicitat diversa, per  que concretàvem per Nadal, Setmana santa, estiu, etc… I vam aprendre els uns dels altres i també vam comunicar-nos maneres de fer, de veure el món, de percebre l’Església.

Aquest és el meu record del Diàleg. El meu record d’aquesta comunicació de la parròquia amb la pròpia parròquia i amb els vilatans de Torelló. Recordo la confecció de cada exemplar, amb un sentiment agradable. Per dir quelcom i per programar d’alguna manera la pròpia agenda, contrastant-la amb el calendari parroquial, calia cada setmana fer l’exercici de crear, imaginar, articular… uns mots que servissin de capçalera, per a comentar quelcom, i disposar aquell full en blanc, per a les informacions més necessàries i imminents.

Repassant els exemplars que tinc a mà d’aquell temps, em vénen a la memòria: rostres, moments viscuts, celebracions variades. Rellegint informacions, es rememoren moments de dolor, de goig, d’alegria compartida, de dificultats… Aspectes ben diversos de la vida parroquial, s’hi articulen com en un puzzle original amb matissos i tonalitats distintes: economia, activitats de Càritas, baptismes, defuncions; petits grups reunits per assajar, per planificar, per revisar… Iniciatives, valoracions, cròniques… Mirades a la vida de la família parroquial, cop d’ull als problemes del món, informacions d’abast diocesà, petits laboratoris literaris i retalls d’abast històric…

Si n’hi ha d’haver d’història en tres mil exemplars de Diàleg! I molts cops, s’hi dibuixa amb nitidesa, amb nom i cognoms, la petita història domèstica de persones que han passat per aquest món, que han celebrat la fe; la senzillesa d’itineraris vitals diversos descrits al voltant d’un nom, en la recepció d’un sagrament, en la participació d’un grup vinculat a la vida de la comunitat cristiana…

Tot això i molt més, de ben segur. Aquests mots són d’enhorabona a les Parròquies de Torelló, per la ratlla del tres mil en comunicació i informació, i d’encoratjament en la vida d’aquesta publicació entranyable pels torellonencs i torellonenques, perquè descriu des de l’àmbit parroquial “el goig i l’esperança, el plor i l’angoixa” (Gaudium et spes, 1) de molts homes i dones en el camí hum  i cristià. I que des d’aquest tres mil es puguin assolir noves fites.

Pere Oliva, pvre.

Pere Oliva

La solidaritat és sacrificada i gratificant

Repassant el número 2.478 del Diàleg, el darrer del meu pas per Torelló, veig que s’hi diu que ja s’està a mig camí de la Campanya de Torelló amb “El Alto”. Aquesta campanya es féu per iniciativa d’un grup de familiars i amics del P. Jaume Bartrolí, jesuïta i fill de Torelló, que veieren l’oportunitat de col·laborar amb ell en la construcció d’un centre cultural en la ciutat de “El Alto”, prop de la Paz (Bolívia), d’un milió d’habitants. A Torelló es celebrava el 75  aniversari de la construcció de l’actual Santuari de Rocaprevera i a la iniciativa d’aquest grup de familiars i amics, s’hi afegiren la Comissió Parroquial de Rocaprevera i el Consell Pastoral. Era l’any 1999.

Sant Pau a la primera carta als cristians de Tessalònica els diu que dóna gràcies a Déu pel seu amor incansable. Sabem que l’amor és el distintiu del cristià i que tota comunitat cristiana ha d’estar oberta als altres. La Mare de Déu de Rocaprevera deu estar complaguda de veure que en l’efemèride del 75è aniversari de la construcció del seu Santuari, els seus devots torellonencs, es comprometessin en una obra social d’aquesta envergadura. En aquest moment de crisi i retallades no sé com està la campanya, però per les notícies que tinc fins ara, no s’ha pas interromput. I els missioners i missioneres, fills i filles de Torelló, en deuen estar ben agraïts. Els diferents i variats projectes que s’han dut a terme en aquests dotze anys, han permès que Torelló participés (i espero que continuï participant) en el desenvolupament dels pobles.

Joan Raurell Farràs

Joan Raurell