«Quan surto per venir a l’església –i quan en marxo– m’aturen els pobres i em preguen que us digui una paraula a favor d’ells, perquè necessiten rebre ajuda de vosaltres. També ho esperen de nosaltres, els clergues; fem el que podem, però els nostres mitjans són limitats. Això vol dir que nosaltres som els delegats dels pobres davant vostre… [l’assemblea va aplaudir]… Ho heu sentit i aplaudiu. Que li siguin donades les gràcies a Déu!» (Sant Agustí, Sermó 61,13).
Són paraules de sant Agustí, predicades poc després de l’any 410 al seu poble d’Hipona, al Nord d’Àfrica. Eren moments molt difícils perquè l’imperi havia rebut la primera invasió i el primer saqueig de Roma, la capital, i s’havia produït una gran immigració. Eren moments de crisi…, potser com els nostres, vés a saber! El que ens importa és la reflexió que fa.
Els pobres, siguin els que siguin, saben ben bé que la comunitat cristiana es caracteritza per ajudar, saben que li és essencial, saben que els cristians no poden passar sense fer-ho, saben que és una exigència de l’amor que demana Jesús a l’evangeli.
A qui demanen ajuda? La demanen a Agustí i als seus clergues. És a dir, a qui per ministeri és el responsable de la comunitat i a l’equip de gent que participen d’aquest servei essencial de la caritat, essencial perquè deriva de l’evangeli i de l’eucaristia. Aquest equip avui, en el nostre cas, és el Consell de Càritas Interparroquial.
Els preveres i el Consell de Càritas “som els delegats dels pobres davant la comunitat”. Quina definició més bonica i més encertada del ministeri ordenat i del servei de Càritas! Ho fem amb il·lusió, tot i que, com li passava a Agustí, també hem de dir que “fem el que podem” i que “els nostres mitjans són limitats”.
Parròquies de Torelló 