El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència. L’amor no passarà mai (Primera carta als cristians de Corint, 13, 4-8)
Ens volem servir d’aquest meravellós himne a l’amor –la caritat– que sant Pau va escriure fa 20 segles per a glossar CÀRITAS i en particular el que volem ser a Càritas i el que hem d’aprendre cada dia. Perquè tot ha d’estar amarat d’aquest amor que «no passarà mai». Apropem-nos al text; apropem el text a nosaltres avui.
El qui estima…
➣ és pacient, és bondadós…
Ai Senyor! Com ens agradaria tenir aquestes característiques! Perquè ens hauríem de distingir per tenir temps, per tenir paciència, per no perdre mai l’esperança, per amarar-ho tot de bondat!
Sovint en les situacions que vivim se’ns menja la pressa i amb la manca de temps perdem la paciència, i tot ho volem ràpid, i se’ns escapa la bondat.
➣ no té enveja, no és presumit ni orgullós…
Senyor, contínuament hem de vetllar per no ser orgullosos, ni ser presumits del que fem ni de com ho fem, ni envejar els qui tenen més mitjans i potser no els fan servir prou.
Massa sovint ens vantem de la nostra caritat i amb això ensorrem tot allò de bo que l’altre ha de trobar en nosaltres; i l’orgull se’ns menja.
➣ no és groller ni egoista…
Déu nostre! Quantes vegades hem de recordar que l’altre –sigui qui sigui– és el centre de tota la nostra acció amorosa; i que mai no és culpable de la seva situació –sigui quina sigui–.
I sovint el perill d’enfadar-nos-hi ens assetja perquè…, “tant que fem, i mira què fan!”
➣ no s’irrita ni es venja…
Ai, Senyor! Ajuda’ns a tenir la capacitat de no irritar-nos amb aquells que estan en situacions marginals, i actuen des d’aquestes situacions i no pas des de les nostres, i ens costa entendre-ho.
Sovint, com que no actuen com nosaltres o com nosaltres voldríem que ho fessin, tenim la temptació de venjar-nos d’ells, amb cara d’enfadats, perquè creiem que tenim tota la raó.
➣ no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud…
Senyor, com ens agradaria poder fer totes les coses amb rectitud, plens d’honradesa, sense convertir-ho mai en una farsa, essent ben autèntics.
Perquè sovint ens trobem enmig de farses que fem nosaltres mateixos, que ens fan a nosaltres, i al final ja sabem qui en paga sempre les conseqüències.
➣ ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l’esperança, la paciència…
Aquí sí, Déu nostre, que ens cal demanar contínuament la teva ajuda, i ens cal fer-ho tot amb tota la comunitat, que és comunió de confiança, d’esperança i és la que ens permet tenir paciència.
És que sovint la nostra temptació és la de fer-ho tot, sols, individualment. I això és impossible quan es parla d’amor. Perquè com bé diu sant Pau:
➣ L’amor no passarà mai…
Fruit de tot això, Senyor,
¿ens en sortirem d’ajudar a fer que deixi d’haver-hi l’escandalós problema de l’habitatge que tenim a casa nostra?
Contribuirem a què d’una vegada hi hagi feina pagada com cal per a tanta gent que ho necessita?
Ajudarem a què tothom pugui viure amb tota la dignitat aquí, al nostre entorn, com a manera de fer que sigui així arreu de la terra?
Ajuda-ns’hi, Senyor. Ajudeu-nos-hi tots! Perquè ho fem tots.
Per això: