Sebastià M. Bardolet i Pujol, abat emèrit de Montserrat

Necessitem el Diàleg

Recordo que quan jo era petit –parlo de després de la guerra i de l’aiguat de 1940– el pare no es descuidava mai de comprar el Full Parroquial (o el nom que portés en aquell moment). Era una publicació senzilla, amb algun comentari sobre l’evangeli de la setmana (perquè en aquell moment les lectures del diumenge es repetien cada dia les mateixes durant tota la setmana). Santoral, intencions de misses, proclames del propers matrimonis, algun avís, llista de necessitats de la parròquia o nous projectes, i poca cosa més. Però aquelles quatre pàgines ens servien de lligam visible amb la parròquia. Si en aquella època encara no era freqüent parlar de “comunitat cristiana”, aquella senzilla publicació ens ajudava a sentir-nos units i a formar una família parroquial.

Anys més tard, quan vaig saber que s’havia posat el nom de Diàleg a aquesta publicació, me’n vaig alegrar. En el fons hi havia la intenció de donar pas a un intercanvi que
anava en tots dos sentits: de la parròquia als feligresos i d’aquests a la parròquia. I era veritat, perquè cada vegada més es feia necessària la col·laboració d’algunes plomes diverses sobre temes actuals ben variats.

Era tot un signe: Des que el Concili Vaticà II va insistir que l’Església no la formaven solament la jerarquia, ni tan sols els capellans, sinó tots els batejats deixebles de Jesús que constituïem junts el Poble de Déu, la comunicació i el diàleg entre tots es convertia en un element necessari i fins constitutiu de la mateixa realitat eclesial.

Deu ser impossible de mesurar en quina proporció el Diàleg va propiciar aquest diàleg.  Però segur que sempre ha estat un punt de referència, humil però constant, d’aquesta
realitat viscuda en cada llar o en cada cor. I quan les circumstàncies han fet més possible aquest diàleg, la vida cristiana de qualsevol comunitat se n’ha beneficiat amb fruits de vida.

Prou vegades lamentem que l’intercanvi d’idees i d’opinions, i l’escolta respectuosa del que em vol dir l’altre, no hagin tingut prou ressonància i no hagin pogut donar el seu fruit (i ara parlo de l’àmbit general eclesial, no del parroquial). Necessitem el diàleg! Ningú no ho sap pas tot, ningú no pensa en totes les conseqüències d’una idea o d’una proposta, ningú
no pot pretendre que ja no ens cal contrastar les nostres opinions amb les dels altres; i això no ho podem pensar encara que dins el conjunt tinguem una posició de preeminència. La humilitat de saber escoltar l’altre amb interès és el que enriqueix el nostre cor amb la saviesa autèntica d’una humanitat ben realista i coneixedora de la realitat més variada. El diàleg autèntic és el que fa néixer en el cor dels interlocutors la pròpia responsabilitat i el goig de tenir la certesa que se’l té en compte per al bé de tots.

Ben de cor desitjo per al Diàleg una vida ben llarga, un espai d’autèntic diàleg, un contingut ric i educador, una ajuda per escampar dins la comunitat parroquial la Bona Nova; aquella Bona Nova, sempre tan rica en principis bàsics de vida i en matisos adaptables a les circumstàncies de cadascú, que la fan creïble i enforteixen la nostra fe.

La meva admiració per a tots aquells que han fet possible aquests 3.000 Diàlegs.

Sebastià M. Bardolet i Pujol, abat emèrit de Montserrat

Abat Sebastià Bardolet

Quant a jtorra

Rector de les parròquies de Torelló
Aquesta entrada s'ha publicat en Diàleg 3.000 i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.