El divendres, dia 11 d’octubre, ens vàrem trobar l’equip de catequistes -amb aquella altra gent que se’n vol aprofitar- per a la trobada de formació habitual.

Es tractava, és clar, de continuar fent la introducció als Pares de l’Església, sobretot a partir de la lectura de textos.

Havíem anat repassant l’itinerari d’Agustí, la seva experiència que va fent-lo avançar en el sue pensament. Ja dèiem que el 391 és elegit per aclamació popular per ser prevere d’Hipona, una ciutat portuària, sense que el mai no ho hagués volgut ni desitjat. L’ordena el bisbe Valeri, un bisbe d’origen grec que tenia dificultats en la predicació.

Esdevé predicador des dels inicis –costum que no hi era a l’Àfrica– fins i tot als concilis de bisbes. Tot i això, ha demanat al bisbe un temps per a estudiar i conèixer a fons l’Escriptura. Ho explica en la Carta 21. La llegim i comentem íntegra. Aquest és el text:

Carta 21

El 395 és consagrat bisbe auxiliar per Valeri. Això li va comportar problemes perquè tampoc no era costum a l’Àfrica. El 397 mor Valeri. Agustí queda com a bisbe d’Hipona. Des del començament intervé en els concilis provincials i d’una manera especial en la lluita contra el donatisme.

L’any 400 ha escrit ja les Confessions, una obra única, no només pel que representa en l’àmbit religiós, sinó en tota la literatura universal. Una obra única, molt més enllà d’una auto-biografia o d’un relat de vivències, o d’una confessió de la pròpia vida. És una confessió de l’obra de Déu en ell, una confessió de lloança a Déu i el que s’hi explica només es fa per la necessitat de la lloança. I allò que li ha passat a ell és el mateix que ha passat en la història del poble salvat i en tota la creació. Els darrers llibres canten aquesta lloança fent una contemplació a partir dels primers capítols del llibre del Gènesi.

L’ha escrit com a reflexió personal, però l’ha pensat per a ser publicada, i ho ha fet inaugurant un gènere literari nou. Segur que, retornat a l’Àfrica d’on n’havia marxat essent-ne públicament maniqueu i conegut, ara en retornar es troba amb l’hostilitat dels maniqueus. La campanya de desprestigi que li devien fer deuria ser perversa, afirmant que ell continuava essent maniqueu ara infiltrat en la jerarquia catòlica. Tant era que afirmés que no; sempre quedaria la sospita (i quelcom d’això ha quedat en la història). No calia pas que es defensés. N’hi havia prou que fes l’exercici honrat d’obrir el seu cor a Déu i d’oferir-lo a tota persona de bona voluntat. Li surt una obra verament meravellosa. Déu i l’ànima en són els protagonistes.

Res d’això, però no li estalvia la confrontació directa amb els maniqueus i obres molt importants ho reflecteixen com el De Genesi contra manichaeos, o el De libero arbitrio, o el Contra Faustum. Calia deixar clar en aquesta polèmica la importància de la fe com a component estrictament humà i d’autoritat; la defensa de la llibertat de l’home contra qualsevol determinisme; el refús d’una raó mantinguda en el secret, que determina el comportament; la divisió de la gent de cara a la salvació; el valor de l’Escriptura i la seva coherència interna; la no existència del mal essencialment parlant, perquè aquest només és la carència de bé; la Creació com a acte inicial que té a Déu per únic protagonista sense cap antagonisme estrany; el valor, per tant, de tot el material: des del matrimoni fins a qualsevol de les coses creades. Ha nascut un dels més grans teòlegs de tots els temps, i la seva reflexió teològica està al servei de les necessitats pastorals del seu moment, però esdevenen respostes universals.

El pròxim dia continuarem parlant de sant Agustí.

Ens tornarem a reunir el divendres, dia 8 de novembre, a les 9 del vespre, a la sala de reunions de Rocaprevera.